Cada dimarts a un quart menys cinc de quatre s’atura tot per uns minuts. Tens ben bé fins a tres quarts per caminar acompanyada d’una banda sonora que calculadament encaixa amb el teu estat d’ànim. Però avui plou i acceleres el pas per no mullar-te tant, perquè saps per experiència que quan l’aigua t’arriba als mitjons et costa seguir avançant. I tu, que no saps anar al passet perquè no entens “l’anar fent”, perds la coherència. Sempre ho cremes tot tan ràpid que acostumes a deixar camins de cendra al teu pas. Per això evites mirar endarrere i quan l’estúpida climatologia t’obliga a girar-te, t’espanta el que pots trobar si regires massa. Prefereixes fer cas a la pell, però saps que tan bon punt arribis a casa hauries de començar aquella carta. Amb el temps has aprés que perquè a les paraules no se les endugui el vent, cal escriure-les. Et fa por que sonin a buit, però estàs esgotada d’aquest silenci que crida i que ja no vols seguir escoltant. Arribes, més cansada del que és habitual i mentre busques el paper de carta que vas comprar en aquell mercat medieval, t’adones que has de posar ordre a l’armari, que està massa ple de res. I de passada, podries recollir els bolígrafs rosegats de damunt de la taula i netejar la tassa mig plena del cafè d’aquest matí. Comences per col·locar a la prestatgeria els versos subratllats del llibre de poesia que t’has comprat aquest Nadal. Ja tindràs temps per explicar-li que segueixes recordant, però que has aprés que la memòria no sempre ha de fer mal.
4&10
