Desaprendre a ballar

Un, dos, tres quatre.
M’empelto de tu cada matí.
Em mires de reüll.
T’esquivo.
Em busques.
Et vinc a trobar.
M’esperes.
Cinc, sis, set, vuit.
Comença la coreografia.
Em llepes.
T’abraço.
Tanques els ulls.
Desafino.
Explotes.
Riem.
Ens fem lloc entre el silenci.
Projectem jardins on hi toca el sol tot l’any.
Dinem a tres quarts de cinc.
Embrutem llençols.
Juguem a ser grans.
Trenquem copes.
M’encaixo entre el teu pit i el melic.
Ens bevem la suor.
Plantem flors.
Veiem ploure.
Arrelem.
Però falta terra.
Obro la finestra.
I de cop ja no queda res.
Et miro.
M’ignores.
Em toco.
T’espantes.
Callem.
Escric.
T’avorreixes.
Em canso.
Et despistes.
T’estimo a estones.
Follem i prou.
El silenci ens insulta.
Plores.
No em surt acariciar-te.
Perdo la paciència.
T’oblides les claus.
Miro el sostre.
Et molesten els meus braços.
No saps fer-me riure.
Fingim esforç.
Repetim mentides.
Torno tard.
No m’esperes.
M’és igual.

Ens entossudim a recrear un culte estèril que ja només commemora la mort d’allò que vam voler ser quan no en sabíem prou.