Llegeixo històries de gent que fuig d’una guerra. De famílies obligades a separar-se sense deixar de sentir l’alè de metralla al clatell. De persones condemnades a desaparèixer en l’oblit sense haver rebut un enterrament digne. De gent com jo a qui de cop li arrabassen anys de vida perquè sí, per donar exemple. De dictadors venerats. Escolto històries de nens arrencats del ventre de les seves mares. De talls abismals, de ferides irreparables.
I a mi, que no puc queixar-me de res, em fa mal l’ànima. I no pel fàstic de viure en un món podrit ni per la vergonya d’adonar-me que a pesar de tot, vaig tirant. Em fa mal la teva absència. Se’m clava la teva indiferència. Et juro que m’esforço perquè la teva decisió em sembli menys absurda, et juro que vull entendre’t, que no deixo de buscar la manera de perdonar-te. Tu ho tenies tot i te’n vas anar.
I enmig de la merda, anhelo una història delicada i robusta. O una salvatge, de rebel·lia i redempció. D’arrels profundes que retroben el seu camí tot i els embats del vent. En el fons busco una història que doni sentit a qui sóc, que tanqui el cercle, el meu cercle. M’agafo a la quimera infantil de que al final, la merda continua però tu tornes. Tot i que potser em conformaria amb saber que encara existeixes.