S’ha trencat el mirallet de mà que la teva àvia et va portar de Menorca i que feia més de set anys que duies a la bossa. No creus que ara t’esperi aquest mateix temps de mala sort però et sap greu i amb molta cura reculls les peces, vigilant de no tallar-te, i les col·loques a la tauleta de la teva habitació, al costat d’aquella pila de papers amb milers i milers de línies que ningú no llegirà mai. I de sobte, decideixes que vols que plogui, que vols mullar-te, conèixer novembres i llegir proverbis japonesos mentre peta el gel del cafè. Escriure fins que et facin mal les mans i estripar-ho tot després. Vols reconèixer-te a l’altra banda del mirall i seguir com sempre, jugant a perdre’t entre tanta lletra. Intentes aturar el temps entre els teus dits i no sortir-ne mai. T’has cansat del sucre i de la sal, del yin i el yang i vols fer de la llum l’estructura de la teva vida, somniar nostàlgies i fer densos els misteris. Et calma la certesa de que està plovent en algun lloc remot. També ets conscient que has d’aprendre a que els teus ulls mirin de veritat i que comencin a parlar. Així un dia volaràs, perquè com deia el poeta, “el silenci és aigua de paraules”.
De sucre i de sal
