He trobat una foto on surts guapíssima. Ja no et recordava aquesta llum. I allà estàs, amb els teus vint-i-tres acabats d’estrenar, atrapada per sempre en un trosset de paper de 10 x 15. Aquell dia brillaves perquè eres molt feliç. Perquè havieu allargat una tarda de dimecres fins a fer-la perfecta. Ell encara no t’havia fet cap petó i tu intuïes que no tardarieu a compartir històries, cafès i llençols.
I vau compartir totes aquestes coses. I moltes més que de tan íntimes ni tan sols sabies que es podien compartir. I li vas obrir l’ànima mentre obries els llavis, les cames i la porta de casa. I vas anar a per totes, tu que et pensaves que eres de les que medien cada pas per evitar riscos. Et vas llençar al buit sabent que no hi havia xarxa. I durant cent-disset dies vau menjar-vos el món. Vas descobrir un indret bonic i càlid i vas estripar el bitllet de tornada. Vas inventar-te un balcó ple de llum natural des d’on el futur semblava infinit i per estrenar. Vas cantar a ple pulmó . Vas fer desaparèixer la por sota els llençols. Vas voler-ho tot. Vas tenir-ho tot. Vas viure-ho tot. Desmesuradament.
I li vas dir adéu la revetlla de Sant Joan més trista del món. Et vas passar la nit recorrent carrers engalanats i trobant-lo a faltar amb tota l’ànima (la mateixa que li havies regalat quan encara feia fred). I, tossuda com ets, vas decidir que volies gastar tot l’enyor de cop. Volies que l’estiu fos bonic. Però no sempre pot ser.
Et senties buida, però feies veure que eres molt forta i molt valenta. Et repetien una vegada i una altra que no n’hi havia per tant, però a tu t’hi anava la vida. I em fascina que després dels anys, de les esquerdes i les ferides que encara havien d’arribar (i que serien molt més cruels i molt més injustes), et segueixi hipnotitzant la bellesa del món.
Per això t’escric avui que t’he tornat a veure dissimular la tristesa. Ara que potser ja no ets la d’abans, però una mica sí. Perquè segueixes morint-te per dins amb uns dits que s’enreden als teus cabells, si ho fan amb amor i encara regales desig a canvi d’uns segons de tendresa. Perquè et segueixes enamorant de les ferides alienes, tu que mai no has sabut tenir cura de les teves cicatrius. Tu, que sempre t’arrenques les crostes i ja t’has acostumat a que la sang et regalimi per les cames.
Avui et recordo trencada cent-disset dies després d’aquesta foto. En van haver de passar molts més fins que el teu riure va deixar de semblar fingit. Però els petons mai no han tornat a tenir gust de dimecres