Evoco la primera primavera.
Tu i jo fent volar llençols,
les cerveses escalfant-se a la taula,
i el teu somriure tossut i dolç.Penso en l’any de l’estiu infinit
i en aquelles nits llarguíssimes.
El teu cos em feia lliure;
i les teves mans, invulnerable.Aquella tardor no va fer fred
i jo ja et veia en totes les coses.
De tant en tant, tenia por
però els teus ulls em feien de far.Evoco l’hivern més implacable
i el teu somriure tristíssim
quan a les nits em costava respirar
i alguns matins pensava en fugir.I avui torna la primavera
i em recordes que som invencibles.
T’explico que em fas forta
i et prometo que el món és nostre.
Poesia agredolça
